Dos ascensos en duess temporades. De 3a divisió preferent a Primera Catalana en dos anys, aquesta és la fita històrica del Club d’Handbol Sant Llorenç, que ha posat l’handbol santfeliuenc en una zona destacada i ha contribuït a la bona salut de l’esport de la ciutat. Entrevistem Jaume Vidal, coordinador de club i el jugador més veterà del primer equip. Ja ha acabat la temporada, però el jugador arriba a l'entrevista amb bosses de material pel campus d’estiu. A la nit toca l’assemblea del club i ahir va estar fins la matinada preparant el seu discurs. Després de l’entrevista, seguirà preparant coses per l’assemblea i el campus. Una dedicació completa que es veu recompensada amb el creixement d’inscripcions de jugadors joves que s’interessen per l’handbol. Parlem amb Jaume Vidal sobre el primer equip, l’entrenador, els jugadors i tot el club.
Per començar, la notícia de l’any, el CH Sant Llorenç ha aconseguit arribar a Primera Catalana. Com ho heu viscut?
L’any passat ja vam assolir un ascens i aquest ha estat el segon ascens consecutiu. No és normal que passi això, ni en l’handbol ni en cap esport. Quan l’any passat vam pujar a 2ª catalana va ser una alegria, perquè era una categoria en la que havíem pujat, havíem baixat i havíem tornat a pujar. Per això, l’objectiu clar era mantenir la categoria. Però tenim la sort que l’estiu passat l’Andrey Xepkin es va oferir al club. La nostra aposta va ser clara: que fos entrenador del primer equip. Això ens dóna molt, al club. Dóna publicitat al poble, vida als més joves i, sobretot, molt de compromís per al primer equip.
És a dir, el fet que Andrey Xepkin hagi estat l’entrenador és el que ha fet que l’equip sigui més competitiu?
Sí, per què és una altra mentalitat, un altre tipus de treball, més intens i amb més compromís, que fa que descol·loqui el que és el 100% de cadascú, pressionant en certs moments als jugadors.
Hi havia una exigència tècnica i física més elevada?
Pensa que l’equip que puja de 3ª a 2ª no canvia gaire. Sí que hem tingut la sort d’incorporar un pivot, el David Gil, de Sant Joan, juntament amb un altre pivot de les mateixes característiques. I també ens torna un jugador de la casa, el Manel Carrion, que havia passat una temporada a Molins i ara tornava al club. Eren uns reforços ben estructurats que aporten coses. També han vingut altres jugadors com l’Albert Lanuza, l’Óscar Ruiz… Però l’estructura de l’equip és la mateixa.
Heu fet una temporada regular molt bona en què heu quedat quarts. Els play-off eren contra el Cambrils i el Sant Quirze, que jugaven a l’altre grup. Creus que el grau de competitivitat ha estat el mateix en les lligues dels dos grups?
Crec que ha estat molt similar. Potser a l’altre grup hi havia tres o quatre equips molt bons. En el nostre grup no hi havia aquests tres o quatre equips però, en general, estava més igualat, més competitiu.
Com vau competir a la lliga regular?
Pensa que la pretemporada és al·lucinant. El que ens plantejàvem és que l’equip havia de mantenir la categoria, però el Xepkin arriba amb les seves estratègies, els seus entrenaments… I juguem unes pretemporades contra equips de Primera Catalana i fins i tot de Lliga Catalana. Aquests cinc partits que juguem els guanyem tots. Veníem de jugar a Tercera Preferent i estàvem guanyant contra equips de Primera i de Lliga. Això va seguit de la primera volta, que és excel·lent. La primera volta va començar amb set partits consecutius guanyats. Ens preguntàvem: “però què està passant aquí?” Passava que l’equip ho estava donant tot. Penso que estàvem jugant per sobre de les nostres possibilitats.
Una plantilla similar, amb la mateixa estructura… Però el canvi més important ha estat l’entrenador. La primera notícia que tenim de cara al curs que ve és que ha renovat. Com ho valoreu?
La notícia de que renovava, al vestuari ja la sabíem fa molt de temps, perquè l’Andrey és un home molt estimat i, a més, amb un gran cor. Amb ell ja planifiquem la temporada que ve a tres, quatre, cinc mesos vista. Ell està molt il·lusionat amb el projecte i, sobretot, amb el club. M’aventuro a dir que, si les coses van com han d’anar, no només serà aquest any. Jo espero que el tinguem durant molts anys.
Més enllà de l’entrenador, com defineixes el bloc de jugadors del primer equip?
Durant la primera volta l’equip estava jugant per sobre de les seves possibilitats, i a la segona volta ja és un equip més normal. Un equip que pot perdre, que empata i que es deixa escapar punts importants. És un equip, amb perdó, una mica ‘cabrón’. Entrem a la pista i, depenent de l’equip contra el que ens enfrontem, juguem d’una manera o una altra i l’actitud és molt diferent. Quan ve un equip de Primera Catalana penses, ‘o ens posem les piles o ens guanyen de 10 o de 20’, i resulta que acabes guanyant. Quan ve un equip que està per la zona baixa de la taula, l’ambient és molt relaxat i l’equip perd. La sort que hem tingut és que, al final, ens hem aconseguit classificar per les fases de play-off. A les fases és quan l’equip ha fet aquest canvi de xip.
Als play-off heu tingut la mentalitat de la primera volta?
El Cambrils i el Sant Quirze, tothom deia que eren equipassos i que eren inassequibles. Però nosaltres sabíem el que havíem fet. Havíem guanyat a equips de Primera Catalana i de Lliga, per què no ho podíem tornar a fer? S’ha de tenir en compte que l’equip és molt jove, jo tinc 35 anys però el que ve darrere meu en té 25. I dels 25 als 18 anys van tota la resta de jugadors. Això vol dir que tenen molta qualitat i molt marge de progressió però, per contra, hi ha la falta d’experiència, els moments de relaxació…
És a dir, que l’equip pot pecar de regularitat.
Sí.
L’últim partit, el que va significar l’ascens, va ser una mica de pel·lícula, no?
Ho van ser les dues fases, tant l’eliminatòria contra el Cambrils com els partits contra el Sant Quirze. Van ser de pel·lícula, i amb l’ADN del Sant Llorenç: no podem guanyar sense patir. Hem de patir i lluitar sempre fins l’últim moment. Contra el Cambrils vam guanyar amb quatre gols de diferència el primer partit a casa, tot i que durant el partit havíem anat guanyant de vuit, i havíem d’anar a Cambrils a mantenir els quatre gols. Vam perdre de quatre, però marcant un gol més fora de casa. A la segona ronda, contra el Sant Quirze, començàvem jugant a fora, sabíem que era un equip molt fort, anàvem molt preparats perquè baixaven jugadors de nacional a l’equip, i vam aconseguir perdre només de dos punts. Hi anàvem pensant: ‘aquests ens fotran el pal’. I és això en el que es basa aquest equip, en aquests moments és quan juga millor i perd de 2. Al partit de tornada, vèiem que s’havia de guanyar.
I vau guanyar.
Suposo que, amb l’afició, l’equip no necessita res més per fer-ho bé. Necessitàvem un resultat curt, per què a Sant Quirze havíem quedat 25-23. És el que ens anava millor, perquè el treball de l’Andrey amb el Sènior A ha estat molt defensiu. Al minut 18 del partit de tornada anem 4-3. A la segona part, anem 12-10 guanyant: vèiem que el resultat és curt i que això ens afavoreix en cas de guanyar de dos gols. L’Andrey ha fet un treball impressionant en defensa, fins i tot cada setmana ens està passant vídeos. Vídeos nostres, de rivals… Una mentalitat molt professional portada a un club que té moltes ganes de créixer però que encara es troba en mig camí entre amateur i professional.
Creus que l’any que ve hi poden haver canvis en la plantilla?
Sí. Estem intentant alguns noms. Dos són del juvenil, el Jordi Olivella, que és esquerrà, i l’Elías Delgado, que és porter. També el Miquel Àngel Grau, que és un jugador que s’ha format al club i que després ha estat al Barça i ara té diverses ofertes, però a nosaltres ens agradaria que tornés a casa.
I de cara a baixes?
De moment no ens en plantegem cap, per què no tenim tancat cap dels fitxatges. L’únic fitxatge segur és a la porteria. L’any passat teníem dos porters i ara en tindrem tres. Però això no canvia res.
A 1ª Catalana hi ha diferències en el tipus d’equips, la manera de jugar, l’exigència física…?
Hi ha un canvi físic. Ens trobarem més quilos a la pista, més pes. També ens trobarem més alçada. Serà una exigència física i, sobretot, tècnica. Jugadors amb molta qualitat, amb molta tàctica i tècnica individual… ens els trobarem sense fer grans fitxatges. Per això, si aquest any hem gaudit, potser l’any que ve ens toca patir. Haurem de patir per a agafar-nos a aquesta categoria.
Us trobareu jugadors amb més experiència?
Sí, i som un equip molt jove. Els jugadors tenen la qualitat per estar a Primera Catalana, però amb tanta joventut ens tocarà patir.
Tot i això, creieu que podreu ser un equip competitiu a 1ª Catalana?
Aquest any ens vam equivocar: el nostre objectiu era mantenir la categoria i hem pujat. Tan de bo passi el mateix, però ho crec molt difícil. La temporada que ve és molt difícil, hi ha equips molt veterans amb molta tradició d’handbol. Nosaltres hi serem per donar guerra i, sobretot, patir.
Per tant, l’objectiu és la permanència?
Sí, la permanència encara que sigui per un gol de diferència. I, sobretot, gaudir. Aquest any hem gaudit i hem fet gaudir a l’afició. S’ha gaudit al pavelló. En moments importants el Sènior A ha necessitat el suport de tot el club i realment tot el club ha anat al pavelló, i la gent s’ho ha passat molt bé.
Aquesta característica de jugar millor contra equips forts us podrà ajudar durant la temporada?
Pot afavorir, però és difícil de mantenir. Aquest equip és jove, i anirà en compte a primera, no en tinc cap mena de dubte. Però seguirem sent el mateix equip l’any que ve. El mateix equip que ens trobàvem a tercera estarem a primera. És un equip molt jove que va creixent. Amb aquests mateixos jugadors i molts que pugen, jo tinc la sensació que aquest equip pot arribar molt més lluny. Hi ha jugadors de 6 i 7 anys que juguen a un handbol al que no hi hem jugat mai, a Sant Feliu… Però els mateixos jugadors del primer equip en tenen 21, 22… Jo en tinc 35, els queden encara deu o quinze anys de joc.
L’afició ha estat més present en aquesta temporada veient les probabilitats d’ascens?
Bé, el Sant Llorenç sempre ha estat una família. El que passa és que cada cop la família és més gran. Abans hi havia 30 ‘tios’ animant i ara en són 500. L’últim partit va ser l’èxtasi del club, el punt de més èxtasi de la seva història: arribar a aconseguir un ascens, amb mig miler persones a casa i un ambient increïble… I, sobretot, moltes d’aquestes persones són nens que són jugadors del propi club. Venen a animar el primer equip i suposo que molts dels nens els deuen veure com el que volen arribar ells.
Teniu una base forta?
Molt i molt forta. A nivell de quantitat seguim creixent, l’acceleració no para i, segurament, arribarà un dia en que patirem una desacceleració. Però el més fort és que, a part de quantitat, hi ha molta passió. Els que estàvem començant amb el projecte de l’handbol Sant Llorenç teníem molta passió però ara veus nanos petits que ens superen de llarg la passió per aquest esport.
Hi ha hagut un canvi en l’handbol base per a aconseguir aquest èxit?
És fàcil dir-ho, però difícil fer-ho: són 10 anys. 10 anys d’un projecte que creix des de la base, que va aglutinant l’handbol de Sant Feliu. S’hi va animant més gent, més entrenadors, més compromís, més equips, més entrenaments… Fins i tot ens arriben a fer el pavelló Andrey Xepkin pel nostre club.
Hi ha hagut un canvi també en la mentalitat de la gent? El més comú és apuntar els fills a futbol…
A la meva infantesa sí que hi havia molt handbol a Sant Feliu, però es va perdre, la gent no el coneixia. Ara la gent desperta, i de cop i volta veu que hi ha un equip d’handbol a Sant Feliu, que hi ha l’Andrey Xepkin, que ha pujat de categoria, que són 250, que tenen un pavelló, la pàgina web… s’ha creat una dinàmica en què l’handbol s’ha tornat a posar de moda. Però a bans hi havia molta tradició d’handbol a Sant Feliu, no és una cosa que hem creat ara. Si no, no hauria estat tan fàcil.
L’handbol santfeliuenc està prou ben valorat?
Viu un molt bon moment de salut, i ho hem vist aquest any. Ara mateix, estem ‘patint’ una allau d’inscripcions que en aquests 9 anys no havíem tingut. Sempre hem anat creixent en número però és que, el creixement encara augmenta.
També en l’handbol femení?
Aquesta és l’assignatura pendent. Nosaltres hi seguim lluitant. Ara mateix tenim noies benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils… Les agrupem en diferents equips per no perdre-les. En handbol femení no hi ha tradició. A més, això del Barça de Bàsquet ens ha fet molt mal. Moltes noies, que vénen de tot arreu, que ens treuen horaris de pista municipal… Noies de fora que vénen a jugar a bàsquet però el club és el Barça i això ens frena molt. El futbol és el futbol, i és l’esport rei en aquest país, tant el femení com el masculí. Però entre els que estem darrere, amb el femení hi ha més coses: futbol, bàsquet, volei, gimnàstica rítmica… Seguirem lluitant amb el femení, ens sap greu quan una noia juga al Sant Llorenç i, per a seguir progressant, se n’ha d’anar a Sant Vicenç, Sant Joan… Però estic segur que al final, aconseguirem, amb els anys, crear una estructura com la que tenim amb l’handbol masculí. És la mateixa situació que ens trobàvem fa 10 anys amb el masculí.
El bon moment de l’handbol masculí pot ajudar?
Ajuda, però no es veu reflectit en les inscripcions. És una llàstima, per què ens apreciem tant les noies com els nois: hi dediquem els mateixos entrenaments, entrenadors disponibles, estan apuntats a les mateixes lligues…
Esteu a punt de començar un nou campus d’estiu. En què es basa?
La primera idea era que fos pels nens del club. Després els nens demanaven més hores i es va veure que això també servia com a prova per a nens que es volien apuntar l’any vinent. Al final, s’ha creat un casal molt divertit, hem girat una mica la truita i ja no només fem handbol. També fem futbol, bàsquet, ‘pitxi’, curses de patinets, guerres d’aigua, anem a la piscina… és una mica lliure, és un campus ‘ludicoesportiu’, ens hem inventat mil jocs al pavelló i els nens s’ho passen molt bé.
Per acabar, com definiries la situació actual de l’esport santfeliuenc?
Crec que es troba molt bé. El futbol, com deia, és l’esport rei. El Santfeliuenc està fent una gran feina, el bàsquet és un esport tradicional a Sant Feliu en el què ara, a més, la branca femenina ha explotat d’una manera que és gairebé irracional. Potser, com a tercer esport aniríem nosaltres, però també hi ha la rítmica, la pista d’atletisme i altres esports més minoritaris que estan vius, com el ciclisme, l’escalada o l’excursionisme.
Entrevista de Fet a Sant Feliu
